Dimecres 11 de març de 2009

(Parc Central) Els professionals critiquen la barreja d'espècies i l'atapeïment vegetal

Jean Nouvel, experiment fallit al Parc del Poblenou

Jean Nouvel, l'arquitecte de la torre Agbar, es va estrenar com jardiner amb el Parc Central del Poblenou i ara, quan encara no fa un any i mig que es va inaugurar, ja s'estan complint els pitjors auguris que van fer els jardiners professionals. Aquí es fa realitat aquella dita que adverteix que els experiments és millor fer-los a casa i amb gasosa.

Treballadors i càrrecs directius de Parcs i Jardins coincideixen a assenyalar que és un "parc impossible" per culpa del seu disseny. El gestor de l'espai és encara Bagursa, una empresa municipal dependent de l'àrea d'urbanisme, que és la que va plantar el parc i durant dos anys en farà el seguiment.

"És un parc amb molts xops, que és un arbre de ribera, i en canvi no hi ha aigua ni fonts per beure. Alguns arbres ja s'han mort o estan malalts. S'han plantat massa junts i hi ha una barreja caòtica d'espècies arbustives. L'atapeïment fa que s'hagi convertit un viver de malalties i plagues. És un parc sense sentit comú". Aquestes són algunes de les conclusions d'un informe elaborat per un grup de jardiners de Parcs i Jardins. Alts càrrecs de l'Institut, que prefereixen mantenir-se en l'anonimat, afirmen que és molt costós, en diners i recursos, fer-ne el manteniment. Posen com a exemple les feines que s'han de fer amb plataformes elevadores per poder arribar a les jardineres situades en alçada i als túnels vegetals elevats.

Els professionals critiquen el fet que sigui un espai tancat amb un mobiliari urbà que no convidi a quedar-s'hi. Diuen que la vegetació està "crispada" i no aconsegueix tapar el metall, que és el veritable protagonista del parc.

Fer la poda i l'ordenació del que ha de ser el túnel vegetal del carrer Espronceda, un dels carrers amb trànsit que travessen el parc, asseguren que és una "feina de xinos" perquè és una barreja sense estructura de cinc espècies vegetals trepadores que ja s'estan ofegant entre elles. Denuncien que s'intenti domar els arbres "sota tortura i contra natura", per tal que adoptin formes arquitectòniques. Al peu de molts arbres s'han plantat bignònies perquè Nouvel pretenia que s'entortolliguessin pels troncs tot i que els tècnics ja van advertir que algunes "mai podrien enfilar-se".

La combinació d'arbre amb planta enfiladissa es repeteix per tot l'espai. Al peu de til·lers i pebrers bords s'han plantat lligabosc, que els jardiners saben que es una associació "fatal", perquè el lligabosc és molt invasiu i acabarà estrangulant els arbres.

Podes radicals

Un dels elements més criticats pels professionals són les buguenvíl·lies que s'han plantat al peu de tots els murs que encerclen l'espai. És un arbust que brota molt i té unes espines potents i potencialment perilloses i això obliga a fer una poda i una contenció constants. A més, aquest arbust és el niu perfecte per acumular brutícia. Opinen que hi ha massa espècies d'arbres de creixement ràpid com el pebrer bord i la tipuana. I com que s'han plantat massa junts, aviat serà imprescindible fer podes radicals que els professionals qualifiquen de "repressió salvatge".

L'empresa municipal d'obres Bagursa argumenta que totes les espècies plantades són mediterrànies i que la proximitat dels arbres entre si es per crear "un sostre verd". Pel que fa a les plagues, afirma que només s'estan fent tractaments preventius.

Maria Favà, publicat en el diari Avui (11 de març)

article del Febrer del 2009

diumenge 8 de febrer de 2009

Olvido de la cultura del espacio público

Barcelona se había convertido en los años ochenta y principios de los noventa en modelo por su cultura del diseño del espacio público. Hoy dicha cultura se está perdiendo y, si se ha desarrollado, ha sido trasladándose a la escala del de la región metropolitana y de los parques territoriales, donde a partir de los años noventa se han realizado intervenciones memorables. Queda ya poco de la capacidad de proyectar espacio público en Barcelona capital. Obras como la plaza de Lesseps o como el Parc Central del Poblenou son una muestra del estancamiento y de la pérdida de una manera de saber hacer.

La cultura del espacio público urbano se recuperó a principios de los años ochenta, con la política municipal democrática, que entendió que lo más urgente y reclamado por los movimientos sociales urbanos eran los espacios públicos, y con las obras de autores que, como Enric Miralles y Carme Pinós, no aprendieron a proyectar el espacio público en la Escuela de Arquitectura de Barcelona, sino en Italia y con los arquitectos del Team X, especialmente en los cursos del ILAUD (The Internacional Laboratory of Architecture and Urban Design) de Urbino y Siena, dirigido por Giancarlo de Carlo.

En una siguiente etapa las obras pasaron a ser realizadas por una prometedora generación de arquitectas y paisajistas, como Bet Figueras (Jardín Botánico y las tres manzanas en la Vila Olímpica), Beth Galí (Fossar de la Pedrera), Imma Jansana (parques en el Baix Llobregat), Teresa Galí-Izard (paisajista colaboradora de estudios de arquitectura) y Carme Fiol y Andreu Arriola (Parc Central de Nou Barris). Pero esta nueva tradición, protagonizada por arquitectas catalanas, le ha sabido a poco al poder local.

A este olvido ha contribuido la incapacidad de hacer autocrítica que caracteriza al urbanismo de esta ciudad; de no aprender de la experiencia de lo que se ha hecho, intentando repensar el sistema de parques que se ha ido realizando; procurando mejorar pavimentos, mobiliario y vegetación; teniendo en consideración los usos del espacio por parte de todas y todos, y para todas las edades, y empezando a corregir defectos: ínfimos espacios destinados a juegos infantiles; total escasez de bancos, para las personas que cuidan a los niños, para reunirse o para descansar; falta de baños públicos, etcétera. Esta evolución frustrada ha comportado que dicha cultura no haya llegado a madurar y se haya diluido.

En los últimos años, los encargos representativos se han adjudicado a grandes despachos, como el de Jean Nouvel, y a viejas glorias, como Albert Viaplana. El Parc Central del Poblenou es un compendio de errores que sigue chupando presupuesto público y del que queda pendiente reclamar responsabilidades: ¿quién o quiénes eligieron el proyecto de Nouvel, autorizaron esta obra y aprobaron unos presupuestos desorbitados? Nouvel no sólo despreció totalmente que fuera un parque seguro, satisfactorio y relacionado con el entorno, sino que olvidó que tuviera suficientes juegos para niños y ahora se ha tenido que programar que este fracasado "parque de autor" sea remodelado por el mismo autor, para que sirva para algo más que para ser fotografiado.

Y las intervenciones de Albert Viaplana en las plazas de Lesseps y Europa, ésta en L'Hospitalet del Llobregat, ponen en evidencia el recurso a unos repertorios estancados. La remodelación de la plaza de Lesseps ha sido el resultado de un laborioso proceso de participación, que definió las diversas áreas, replanteó flujos y elaboró secciones. Pero por exceso de confianza se dejó que el arquitecto, que se cree artista y no un técnico al servicio de la sociedad, pudiera colocar lo que quisiera. Vigas, palios y voladizos gigantes quedan como reliquias de un siglo pasado en el que cierta arquitectura se creyó arte, cayendo en el ridículo de simplificar su complejidad y negar su necesidad de adaptarse al contexto y al entorno social. Lo que se esparce sobre la plaza son restos de otra época, es el canto del cisne de una manera impositiva y arbitraria de diseñar parques artificiales, que va a dominar durante un tiempo sobre una plaza que debería haber sido totalmente para el barrio y no una pretendida obra de artista. Por eso la cuestión no es la del "estilo de diseñador", que argumentaba Oriol Bohigas en estas mismas páginas, sino algo más profundo: se trata de la revisión de los sistemas para realizar el proyecto urbano contemporáneo, que se han de basar más en la sociedad, en el conocimiento y en saber aprender de la experiencia que en las pretendidas habilidades del autor individual. Y por ello en esta ciudad, que había conseguido crear una propia cultura del espacio público, al no saber apreciarla, valorarla y revisarla, en unos pocos años se ha estancado y se ha diluido.

Josep Maria Montaner es arquitecto y catedrático de la ETSAB-UPC

Publicat en el País el 7 de febrer 2009

Un altre notícia de fa 2 anys

dimarts 27 de gener de 2009

Nouvel dissenyarà nous jocs per a nens per al Parc del Poblenou

L'arquitecte Jean Nouvel, l'autor del Parc Central del Poblenou i també de la Torre Agbar, dissenyarà especialment per a aquest parc uns nous jocs infantils.

El parc es va inaugurar el 6 d'abril passat sense tobogans ni gronxadors i un col·lectiu de mares va denunciar aquesta mancança i va recollir signatures entre els usuaris i els veïns. Finalment, l'Ajuntament ha tramès la petició dels usuaris al prestigiós arquitecte, que ha accedit a dissenyar uns nous jocs específics per a aquest espai de lleure. Francesc Narváez, regidor del districte de Sant Martí, assegura que Nouvel ha acceptat de grat l'encàrrec. Però matisa que la instal·lació del nou mobiliari no serà imminent, "perquè no són mobles de catàleg i s'han de fer expressament". Confia que els nous jocs es puguin instal·lar l'estiu que ve.

Al parc, dividit per carrers en quatre espais diferents, hi ha taules de ping-pong i aranyes per escalar. I, a falta de tobogans, els nens més petits fan servir unes hamaques metàl·liques que fan pendent. El problema d'aquestes hamaques és que estan arran de terra en una zona poc drenada, on sempre hi ha bassals d'aigua.

A més de la falta de jocs infantils, la comissió de seguiment del parc, formada per les entitats veïnals de la zona, ha denunciat repetidament altres falles en el disseny, com ara el dèficit de cadires i que no hi hagi bancs; que la porta que dóna al carrer Pere IV sempre estigui tancada i interrompi el carril bici, i que no s'hagin previst zones d'esbarjo per a les persones discapacitades. Asseguren també que el manteniment del verd és irregular, però sobretot es queixen que mai s'hagi acabat el que es coneix com el Pou del Món, que hauria de connectar via internet la ciutat de Guayaquil amb Barcelona.

Per la seva banda, el regidor Narváez assegura que ja s'ha previst dues zones per les persones discapacitades; que s'instal·larà un motor per poder obrir la porta del carrer Pere IV i que el Pou del Món funcionarà al febrer.

dimarts 6 de gener de 2009

El disseny i les persones: el Parc Central del Poblenou

Un dels luxes de viure en una ciutat tan gran com Barcelona és tenir un parc al barri. I al Poblenou en tenim un acabat d'estrenar i maquíssim, just davant de casa.

El Parc Central del Poblenou és un parc de 5,5 hectàrees, dissenyat per l'arquitecte francès Jean Nouvel. Està dividit en 3 zones i és preciós per passejar-hi, amb gespa i una plaça maquíssima per anar-hi amb els nens quan fa bon temps. A més, hi ha unes taules de ping-pong que sempre estan plenes de gent, i unes pistes de bàsquet on a vegades hi ha gent jugant.

No obstant, és una pena que tenint un parc tan gran moltes mares i pares acabem caminant més per anar a altres places com la del davant de l'ambulatori de Lope de Vega. Per què? Doncs perquè en 5,5 hectàrees de terreny, i en una ciutat amb un temps envejable, no hi ha cap tobogan, ni gronxador, ni balancí, ni tren o casa de fusta, ni animalet amb molles. Res. Les zones infantils es limiten a uns ferros i cordes per escalar, i un arener amb poca sorra. I pensem que en un parc tan gran ja hi podria haver una zona infantil almenas tan bona com en qualsevol altre lloc del barri. Deu ser que haches parc no està pensat per jugar? Costaria tant afegir uns gronxadors com Déu mana?

Entre unes quantes mares hem decidit recollir firmes per demanar que s'hi posin jocs per a la canalla, us hi podeu afegir a l'adreça web de més avall.

A vegades el disseny sembla que estigui renyit amb el dia a dia i amb el sentit pràctic de les coses. Ens preguntem si Jean Nouvel i els seus col·laboradors solen anar amb els seus fills o néts al parc.

http://www.firmasonline.com/1Firmas/camp1.asp?C=1926
Emilia Gómez i Sonia Marmol